Ahir al vespre va tenir lloc a la Casa de Cultura la conferència d’Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i alcalde de Montblanc durant els anys 1991-1993 i 1995-1999. El tema que Mayayo va escollir, la reflexió al voltant de la celebració dels 30 anys dels ajuntaments democràtics, feia coincidir el coneixement i l’experiència pròpia amb l’actualitat més intensa, en relació al debat que darrerament ha situat la política municipal a la primera plana dels diaris. Serveixi aquest post com a recordatori de la interessant aportació d’Andreu Mayayo.
La primera puntualització del conferenciant, no per evident menys necessària, va anar dirigida al mateix títol de la conferència. Per què celebrem els 30 anys dels ajuntaments democràtics? Doncs, precisament, perquè en temps de la dictadura del general Franco, no ho eren. La jerarquia de poder designava a dit la gent que hi havia als ajuntaments del poble o ciutat de torn. Els alcaldes, per tant, no representaven, sinó que eren simples delegats del poder i tenien la consigna de vigilar fèrriament el manteniment d’aquest mateix poder. Els ajuntaments, durant els anys de dictadura, fan poca cosa perquè tenen pocs recursos, però també perquè hi ha poc interès a fer res que no agradi els jerarques que han col·locat determinades persones en una posició de privilegi.
Les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura se celebren el 3 d’abril de 1979, tot i que el referèndum constitucional havia tingut lloc gairebé dos anys abans, el juny de 1977. Per què es va deixar passar tot aquest temps? La situació política d’aquells moments és delicada i des dels òrgans de poder se segueix una tàctica meditada: cal assentar els mínims democràtics generals (aprovació de la Constitució i elecció dels representants a les Corts Generals) i, després, procedir a l’elecció dels representants municipals. La dificultat d’organitzar unes eleccions municipals (més de 800 municipis només a Catalunya enfront de 51 capitals de província) justifiquen aquesta tàctica. També cal considerar, però, dues qüestions destacades: en primer lloc, el record de l’adveniment de la II República després d’unes eleccions municipals que porten, finalment, a l’abdicació del rei Alfons XIII, i per altra banda, la por que les forces d’esquerrers guanyessin majoritàriament en les grans capitals si no es donava el coixí de temps necessari.Aquest fet porta a un impàs molt interessant en la política municipal (1977 a 1979), ja que els que encara hi ha ja no manen, mentre que els que ja manen no hi tenen ningú.
Les eleccions municipals del 1979 tenen la característica de ser fundacionals, amb la presentació de moltes candidatures independents (agrupacions d’electors). Tant els partits que es presenten com a tals (el partit que presenta més candidatures és CiU, tot i que no arriba a la meitat de tots els municipis) com les agrupacions d’electors (en moltes hi ha militants de diversos partits), tenen un objectiu comú: desarticular l’estructura franquista als ajuntaments. En aquesta tasca té especial importància l’aportació d’una entitat cooperativa con Unió de Pagesos.
La gent que es presenta a les eleccions del 79 tenen un perfil concret que val la pena comentar: més del 98 % són homes i el 80 % són menors de 50 anys. Els homes joves, doncs, es converteixen en els representants democràtics de molts pobles i ciutats: en el cas de Catalunya, 1 de cada 4 alcaldes és menor de 34 anys. La renovació generacional és màxima. Respecte al nivell d’estudis, el 42 % d’alcaldes són pagesos. Evidentment, en 30 anys d’ajuntaments democràtics aquest perfil ha canviat molt: la dona s’ha incorporat de manera molt destacada a la política municipal i la quantitat de persones amb estudis mitjans o superiors que són alcaldes o regidors és, avui dia, molt remarcable.
Celebrades les eleccions municipals es produeix un fet destacable: de manera gradual l’interès de la política, després de les autonòmiques del 1980, es tomba precisament cap al mapa autonòmic. Es produeix un gran creixement de l’estructura de les autonomies, molt més gran en comparació amb la crescuda que tenen els ajuntaments. Els ens locals, tot i això, comencen poc a poc a proporcionar serveis que no els competeixen directament. Els ciutadans necessiten serveis i, encara que no corresponguin als ajuntaments, aquests se’n fan càrrec, perquè és una sol·licitud expressa dels veïns amb qui hi ha una relació immediata. Facilitar aquests serveis, però, val molts diners i apareixen problemes greus de recursos. En termes generals, 2 de cada 3 euros dels ajuntaments provenen dels impostos i taxes municipals, mentre que només 1 de cada 3 euros són transferència d’altres administracions. La solució que s’adopta, moltes vegades, és iniciar pràctiques urbanístiques que puguin donar liquiditat al govern municipal.
D’uns anys ençà, a més, s’eliminen impostos com l’IAE i, des de fa un parell d’anys, es produeix una baixada importantíssima dels ingressos urbanístics. Això comporta que, encara que la Constitució proclami la suficiència financera dels ajuntaments, molts municipis es trobin pràcticament en situació de fallida econòmica. Si l’Estat d’alguna manera hagués assegurat la suficiència financera dels municipis (per exemple, Mayayo proposa com a solució un tant per cent per als ajuntaments dels grans impostos com l’IVA o la renda), potser molts ajuntaments no haurien emprès la carta de l’especulació urbanística. Fer aquesta reflexió no vol dir justificar la corrupció, però sí tenir en compte que, en molts casos, la via del ciment era l’única possible. Aquest tema, molt important sens dubte, està pendent de resolució: seria lamentable que no es trobés una solució a la qüestió del finançament municipal i que, en tornar les vaques grasses, els ajuntaments recuperessin la utilització de la carta especulativa com a via de recer econòmic.
Després de 30 anys d’ajuntaments democràtics, per tant, el problema bàsic són els diners. I la manca de diners té dues conseqüències importantíssimes: les pròpies dificultats financeres dels municipis però, també, la dificultat per trobar gent que vulgui gestionar la contracció econòmica. Els ajuntaments, per aquest camí, es poden convertir en meres gerències anònimes, amb què, paradoxalment, tornaríem als nomenaments “a dit” de fa 40 anys enrere. Recuperar el debat de com finançar els municipis, per tant, és clau, ja que en depèn no tan sols la supervivència real i concreta de les administracions locals sinó, també, la capacitat de trobar persones il·lusionades a poder fer realitat determinats projectes.
Finalment, la qüestió del finançament local es troba relacionada molt directament amb el sistema d’elecció dels representants municipals, la Llei electoral. Sembla, d’entrada, que haurien d’existir tipus diferents de maneres d’escollir els representants, ja que els municipis són molt heterogenis entre si i en ells mateixos (municipi/urbanitzacions). Per altra banda, potser caldria plantejar alguna mena de limitació de mandats: no allargar més enllà de dos mandats en el cas dels alcaldes i de tres en el cas dels regidors. I com a punt definitiu i importantíssim, caldria trobar algun mecanisme que augmentés la implicació del votant, amb l’establiment d’alguna mena de connexió entre l’elector i l’elegit. D’aquesta manera, potser cada ciutadà entendria la política com a més propera i pròpia.
Socialistes Alforja 